divendres, 16 d’abril de 2010

SÈRIE: EL VENTRE DE LA TERRA

   A la meva mare, l'Elisa   
 (18.7.1936 - 5.10.2008)
La sèrie és un homenatge a la meva mare i alhora representa el meu procés de dol fet a través de la pintura (2008-2010) 
TERRA-AIGUA-CLAREJA


EL VENTRE DE LA TERRA    Octubre 2008 - Juny 2009


El ventre de la terra.  Tinta xinesa i oli sobre tela    100 x 100 cm  2008


El ventre de la terra. Tinta xinesa i oli sobre tela  70 x 100 cm 2008


El ventre de la terra.  Tinta xinesa i oli sobre tela    50 x 50 cm  2008

El ventre de la terra. Tinta xinesa i oli sobre tela  70 x 100 cm 2008
                           
Xiprer. Oli sobre tela  146 x 114 cm  Octubre 2008

Boira. Oli sobre tela   130 x 292 cm (díptic)  Febrer 2009

Paisatge.  Oli i tinta xinesa sobre paper. 150 x 300 cm  Febrer 2009

                                                                      Paisatge. Oli i tinta xinesa sobre paper. 150 x 400 cm Febrer 2009


EL VENTRE DE LA TERRA: AIGUA (Juny-Agost 2009)


Mar 2     Oli sbre tela   30 x 30 cm  2009


Mar 3     Oli sbre tela   30 x 30 cm  2009


Aigua 2     Oli sbre tela   30 x 30 cm  2009




Aigua 3     Oli sbre tela   30 x 30 cm  2009 


Conversa     Oli sobre tela    100 x 100 cm    2009

CLAREJA Agost 2009-Juny 2010

Clareja     Oli sobre tela   100 x 100 cm  2009
Clareja X    Oli sobre tela   100 x 100 cm  2009

Bosc (clareja)   Oli s/ tela    50 x 50     2009

Clar de nit    Oli s/tela   50 x 50 cm  2009

Clareja I  Oli s/ tela   65 x 81 cm   2009

Clareja IX  Oli s/ tela  65 x 81 cm  2010

Clareja XII   Oli s/tela  30 x 30 cm  2010

Clareja XIII Oli s/tela 30 x 30 cm 2010

Boira  Oli s/ tela  30 x 30 cm 2009

Clareja XV  Oli s/ tela  30 x 30 cm 2010

Clareja XVI Oli s/ tela  100 x 300 cm (tríptic)  2010



"...Altres vegades la pintura regurgita de mi com un vòmit. L'origen és la pena, la tristesa, el dolor produït per la pèrdua o la por a ella. No sé quin serà el resultat final, ni m'importa. Només sé que sorgeix d'una necessitat interior. Encara que pot ser que resulti catàrtic –i potser ho sigui en certs moments- la sèrie evoluciona de la mateixa manera: una peça condueix a l'altra. Repetició amb variacions. Petits canvis emocionals que coincideixen amb petites modificacions en l'obra i viceversa, fins que de nou, la sèrie s'esgota per si mateixa. Poc després vaig comprendre que aquesta és precisament la fonamentació de l’artteràpia: la creació com a procés de transformació. I vaig observar de quina manera el treball que vaig realitzar entre el 2008 i 2009 a causa de la mort de la meva mare havia estat, possiblement, un procés artterapèutic. Vaig poder comprovar que una petita transformació en l'obra significava un petit canvi anímic. Em van sorprendre els meus treballs: terra, aigua, peixos i cel, per aquest ordre. Sense decidir per endavant el que pintaria, les obres van fluir de mi com el pas del temps. I a poc a poc, de la solitud negra de la nit, va apuntar tímidament una petita franja de llum entre cel i terra: Ara, clareja".

4 comentaris:

Ana ha dit...

Hola Marina, sóc l'Ana de Lacalle i he visualitzat la sèrie clareja i m'ha semblat fascinant, de debó. No sé si a la vida clareja amb tanta bellesa, però hem de conservar una certa esperança..Felicitats, si em veig amb cor m'acostaré...gràcies

Eduard Rovira i MAsachs ha dit...

Clareja quan la foscor sembla no tenir la darrera paraula.
Clareja quan la nit deixa de ser infinita.
Clareja quan el somni és tan poderós que fa arribar un nou dia.
Clareja quan el cos comença a bellugar després de la llarga nit.
Clareja quan tot pot recomençar.
Clareja quan reneixen la llum i el color.

M'ha agradat molt la sèrie.
Gràcies Marina.

Monica ha dit...

dLa serie clareja m'ha commogut.

Sense foscor no podem apreciar la llum.

Monica Aleu

Monica ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.