ALTRES TEXTOS



SOBRE EL DIBUIX I ELS DIBUIXOS DE MARINA BERDALET  

 
Això comença pel full blanc, pel pla i espai circumscrits pels seus límits; pel gest de la palma o del dors de la mà apreciant el gra o la finor del paper; per la crida dels llapis, nous o usats i escurçats; pel joc hàbil de la navalla que esculpeix i afina la punta lliscant de la fusta fina al grafit; per la gamma de mines disposades a prop, de la més dura a la més suau; pel contacte elàstic i sensual de la goma, per la negror de la tinta i pels pinzells…

Això comença pel desig de dibuix, per la fascinació i l’embruix de l’objecte, del motiu a dibuixar, per l’espera i el silenci necessaris a l’observació.

Això comença per una intenció –un designi, un desig a transcriure, a transmetre. Com tota obra, el dibuix té l’origen abans del dibuix.

El designi és projecció. El dibuix és projecció del desig i de l’observació. És necessitat d’expressió i de memòria. Cal recordar la llegenda de Dubitade, que intenta expressar el seu amor al seu estimat i conservar-ne la “presència” traçant el contorn de la seva ombra projectada sobre el mur abans que parteixi. Jean-Jacques Rousseau creia en l’amor inventor del dibuix, i Jacques Derrida va escriure: “...Com si el dibuix fos declaració d’amor destinada a la invisibilitat de l’altre...”

El dibuix neix de l’ombra original, és l’origen de les arts, n’és la seva essència, és essencial.

El dibuix desitja fixar la presència i l’instant amb justesa, veritat, llibertat i poesia. Oscil·la entre la fidelitat al model i l’abandonament de les referències, és formes i signes, esdevindrà escriptura.

El dibuix és estalviador dels seus mitjans: una superfície i un instrument que traci, estilet, llapis, pinzell, ploma, bastonet, dit... Però aquesta economia és una riquesa inesgotable que conjuga i multiplica els suports i les línies, taques, signes, empremtes, valors i accidents.

Sigui croquis, esbós preparatori per a una altra tècnica o obra autònoma que afirma la seva pròpia identitat, el dibuix perdura des dels orígens, adaptant-se a les fluctuacions pròpies de les èpoques, a la seva cultura i a les seves modes. Fins fa poc considerat com un art menor, actualment apreciat pels amateurs, manifesta malgrat la seva aparent modèstia la invariabilitat dels seus mòbils i de la seva necessitat.

Els dibuixos de Marina Berdalet responen a aquesta necessitat.

Són per a ella “una prolongació del cos”. El gest repetitiu genera en “capes obsessives” una imatge “que creix com un ésser vivent”, lentament, sense pressa, fins al moment en què “la imatge fixada” li és suficient. Aquest lent treball de repetició, que ella anomena “estructura del gest”, per abstracte que sigui en la seva realització, no prové pas d’enlloc. Retroba en l’inconscient de l’artista els espais i paisatges on la grafia de la vegetació es troba amb extensions d’aigua o de neu, on les corbes es recorden dels turons catalans, on les ramificacions imiten l’arbre. El format dels dibuixos és a la justa mesura dels gestos, i el cos s’investeix totalment de la frontalitat del paper. “El cos és ritme” va escriure Marcelin Pleynet. El traç ritma el pla, genera l’espai, es fa acariciador o més violent, mai agressiu. Els blancs preservats són respiració i alè, repòs i poesia. Per avançar més en la seva recerca, Marina Berdalet canvia el mètode, abandona momentàniament els llapis per la tinta i els pinzells. La grafia es fa més densa, el contrast del negre i el blanc tendeix a dramatitzar la intenció i a inscriure-la en una història de l’art que té en compte l’experiència de mestres moderns. El paisatge neix de les relacions de línies, de taques i de superfícies, més que no d’una voluntat descriptiva que tendiria cap a l’anècdota. Són les grans constants del món visible i la “poètica de l’espai” el que intenten captar els dibuixos de Marina Berdalet.

No limitant-se a una visió exclusiva, aquesta artista explora el dibuix en la diversitat de les seves tècniques i en la pluralitat de les seves opcions. L’estudi quasi científic de plantes, de les quals segueix quotidianament l’evolució, des de la germinació fins a l’afebliment, mostra un altre aspecte, i no dels menors, de la seva creació. Titula aquestes sèries, de més de quatre-cents dibuixos, “moviments del silenci”. Captar el moviment, el temps que passa, i fixar l’instant són des de sempre l’ambició del dibuix. Aquí el moviment és el de la vida, descrit minuciosament. Marina observa dia rere dia, de vegades d’hora en hora, la progressió ínfima de la línia d’una gemma, el canvi d’orientació d’una fulla, la corba menys precisa d’un pètal, com es venç una tija, l’afebliment de les carns. Aquests signes del temps, de l’envelliment, s’inscriuen com una constatació, com una acta cronogràfica. L’artista, reclosa en un silenci atent, estableix el diari d’una existència silenciosa. Aquestes sèries de dibuixos, properes a les anotacions científiques, evoquen els estudis dels botànics de principis del segle XIX, però sobretot no deixen de recordar certes pintures del segle dissetè que denunciaven les vanitats del món i recordaven la brevetat de la vida.

La recent sèrie “El ventre de la terra”, pintada en homenatge a la seva mare desapareguda fa poc, prolonga amb gravetat el desig de memòria i de signes d’amor. En aquesta sèrie la intenció es fa més ombrívola, la tinta imita les llàgrimes, la terra pesa i l’espai espera la llum, l’arbre –isolat o en grup ordenat- afirma la permanència del que viu. Aquí, com en la sèrie de paisatges, el dibuix no és discursiu, abandona la grafia i s’afirma com a pintura. El gest és viu, lliure o ebri, se sent una urgència, una impaciència per retenir el temps i amassar la terra mare, aquella en què tot s’origina.

Així, l’artista reinterpreta incansablement d’obra en obra l’escena originària, volent retenir l’estimació del que fuig.

 Évreux, 2009




Aleix Mataró, Crític d’art  LA NATURA COM A PRETEXT

 Avui la pluja i la fresca han sorprès en una setmana d’intensa calor, amb grans incendis en actiu. A València parlen de més de 50.000 hectàrees. Els nostres néts veuran encara els senyals del foc, i les nostres memòries els faran imaginar com eren els nostres dies d’avui, amb les calors, la sequera i el pes d’unes crisis que volen empènyer el nostre món a un cicle de decadència.

El paisatge de Marina Berdalet pot semblar sec, esquelètic, desèrtic, però no és mai un terreny estèril. Quan posa el llapis o el pinzell sobre la superfície copsa   la síntesi formal i condueix les seves composicions cap a un món de memòria i sensacions.

La vida de Berdalet, com la de tots, està feta de vivències, records, crisis i esperances. Els senyals de la seva experiència es troben amagats en el seu treball, en el qual tant el tema, com l’estil, com els materials s’intercalen de forma conscient i prossegueixen un procés que es remunta als voltants del 1988, quan l’artista recull l’ancora del port de Belles Arts. Berdalet porta a les seves espatlles tres dècades de treball, a més d’experiència en l’àmbit docent i una immersió més recent com a agent en la praxi de l’artteràpia. La seva ment es consolida i encara és modelable.

Berdalet s’expressa bàsicament a través del dibuix i la pintura de manera paral·lela, a vegades sense solució de continuïtat i sempre en constant retroalimentació. Cada dibuix o pintura, cada peça, amb les seves eines i solucions, li serveix per iniciar nous treballs i retornar a la pintura o al dibuix amb nous elements.

Les sèries abracen tècniques i disciplines, s’allarguen, s’esgoten, i quan Berdalet les abandona, no s’atura. Com en la cançó, li pot semblar que cau a terra, però amb els mesos s’adona que torna a començar. Moguda per un impuls vital, un record, un nou motiu, obre una nova etapa.

L’artista explica que li agrada deixar-se portar per l’obra i que aquesta la sorprengui, la cridi a alterar el rumb, a explorar nous territoris.

En el conjunt de l’obra produïda fins avui, l’artista ha tocat quatre grans gèneres: el paisatge natural, interiors, bodegons i la figura humana. El primer és aquell en el qual s’ha estès més. Dintre d’aquest tema hi ha hagut, en les diverses etapes, una oscil·lació entre la representació de la realitat existent i la recreació de la naturalesa per descriure estadis interiors de l’ànima. Berdalet és en bona mesura creadora de “paisatges interiors”. La seva obra varia entre solucions més exuberants i barroques o altres propostes més sintètiques i racionals. Berdalet treballa amb un sentit minimalista del color, amb el fons com a actor important.

Berdalet ha analitzat detalladament el creixement de les plantes, ha utilitzat la seva estructura per generar noves formes. Ha passat de superposar capes a estudiar la profunditat. En cada passa, Berdalet arrossega el seu bagatge i és capaç d’introduir elements nous. El seu discurs no segueix tant una diagonal o una ziga-zaga, com una espiral.

Actualment passa per una etapa creadora de nous paisatges, en la qual prenen un paper important els arbres filiformes i els efectes lumínics. Eixos verticals, l’intel·lecte, amb fons dramàtics, els sentiments. En els dibuixos destaca l’aprofundiment de les possibilitats dels blancs, grisos i negres, amb un sentit bastant racional dels degradats. En la pintura i en els treballs amb tinta hi ha un viatge més cap a explorar el xoc visual i sensorial de les taques i la matèria de color. De moment no ha esgotat aquesta línia, que ve després d’una etapa dolorosa en la qual es va deixar portar per l’atzar dels regalims i la suma de capes i veladures. Un exercici de matisar i equilibrar, que reprèn altres etapes de la seva obra en què l’interessava deixar constància de la història del quadre, amb totes les jornades de treball.  

L’energia que guia el trànsit a través de temes i solucions és moltes vegades una preocupació tècnica, les ganes d’experimentar amb les eines i els materials: l’oli, vernissos, barres de carbonet, llapis, tintes, aquarel·la, papers i teles. A Berdalet li agraden els formats grans, els que l’abracen i li permeten deslliurar-hi el gest que portarà el traç. Darrere l’impuls material hi ha el desig de deixar constància de moments, emocions i coneixement. Una cosa porta l’altra i de mica en mica recorre el seu destí.

Centelles, 1 de juliol de 2012