SOBRE LA MEVA PINTURA



Marina Berdalet 
Encara que he treballat esporàdicament amb altres materials, puc dir que la pintura i el dibuix han estat presents des que jo recordi. Mirant el món amb ulls de pintora he trobat un tema en qualsevol racó, en qualsevol rostre, en un simple objecte, en el creixement d'una flor…. Mirant el món amb ulls de pintora em mantinc a l'aguait de les coses per poder “veure” més enllà de la superfície. Crec que de vegades m'ha ajudat a posar un cert ordre en el caos que m'envolta. I també a posar un cert ordre en mi mateixa. 

De quina manera comença tot? 
Sola, en el taller, en “el meu” taller, en el meu espai, aquí tot és possible. Travesso el llindar de la porta i em re-trobo. Acceptació –o no- de mi mateixa a través de la meva obra.
Deixar parlar a la tela. Escoltar el paper. Respirar profundament…

L'origen és una línia traçada amb el llapis o el pinzell sobre el gran buit blanc, o una taca de tinta que rellisca per la superfície buscant el seu recorregut. 

Hi ha ocasions en les quals sé per endavant què passarà. Aparentment no hi ha sorpresa: atrapo la llum que entra per la finestra de la meva habitació a les 11.35 a.m, detallo el moment concret del creixement d'una flor, represento la imatge d'un objecte i l'ombra que defineix el plànol vertical o horitzontal de la tela… Pintar i estar allí present, observar, escoltar, absorbir, viure el moment al costat de… Una peça porta a l'altra, variacions amb repetició fins que la sèrie s'esgota per si mateixa. El temps no importa: un mes, un any, més…
Posaré un exemple. Entre 1997 i 2000, vaig realitzar una sèrie d'aproximadament 400 dibuixos, estudis de plantes i flors que vaig titular MOVIMENTS DEL SILENCI. Dibuixos minuciosos realitzats a escala real, gairebé científics, em van absorbir de tal manera que durant gairebé dos anys seguits no vaig poder fer pauses per no perdre el procés de treball. Vaig escriure el següent:

Em vaig sorprendre plantant bulbs de tot tipus i esperant al fet que la naturalesa fes el seu cicle. Així doncs, vaig plantar un bulb de tulipa, 2 narcissos, 1 jacint, 4 lliris africans, llavors de flor de roca, tabac, brots d’ hortènsia, 1 pinya, 2 Crocus sp., 6 granes de llimona, i vaig fer fitxes que recollien dates de plantació, dia i hora de cadascun dels dibuixos realitzats, mesura i dies d'observació transcorreguts. Vaig seguir també el cicle d'una Crassula sp., d'una flor de Zygocactus truncatus, d'una Hippeastrum sp. i d'unes Llàgrimes de la Verge.
Em vaig trobar doncs, observant dia després de dia, els moviments d'allò que silenciosament creix, al seu ritme, sense pressa. Les plantes marcaven el moment concret de dibuixar-les: dia a dia i de vegades, hora a hora. En ocasions, en concloure una sessió, un petit moviment de la planta convertia el meu dibuix en un temps passat. En qüestió de minuts, una flor evidenciava el seu naixement o la seva mort.
El dia i l'hora dels dibuixos daten també uns moments concrets de la meva pròpia vida. Per mitjà del cicle de les plantes deixo constància de la fragilitat del pas del temps: el dibuix ens fa conèixer una realitat efímera que ja no és.

Hi ha qui opinava que el mateix treball realitzat amb fotografia hagués estat més fàcil, efectiu i més fidel a la realitat. Això últim potser sí, però sens dubte no és el mateix. En la pel·lícula de Víctor Erice El sol del membrillo, el pintor Antonio López desitja pintar la llum que l'arbre del seu jardí rep en un moment molt concret del dia. Fracassa en el seu intent: un dia per vent, un altre per pluja o falta de sol. Un visitant li pregunta per què no realitza una fotografia i acaba l'obra en el taller. Antonio López li respondrà que l'important no és el quadre en si mateix sinó el moment en què està al costat del codony: el color, l'olor, la llum, el vent i el so dels ocells. En la meva sèrie de Moviments del silenci, el llapis pot modular la línia, incidir en aquella fulla, en aquell pètal que està més proper a mi. Observar la planta i dibuixar és tenir accés al coneixement d'una manera íntima, fràgil. És com si descrivís la vida minuciosament. Jordi Sabater Pi deia: per dibuixar cal observar; si observes coneixes, si coneixes estimes, si estimes protegeixes.[1]

Maurice Maillard [2] va escriure el següent sobre el meu treball: Observar dia a dia, hora a hora, la progressió ínfima de la línia d'una gemma, el canvi d'orientació d'una fulla, la corba més o menys precisa d'un pètal, com es venç la tija, el debilitament de les carns. Signes del temps, de l'envelliment, s'inscriuen com una constatació. Reclosa en un silenci atent, escric el diari del meu temps a través del temps d'un altre ésser viu. 

En altres ocasions no hi ha reflexió prèvia. El punt de partida pot ser una sensació o una intervenció sobre el suport sense pretendre trobar, a priori, res en concret. L'expectativa és gran perquè em manté en diferents fases de tensió. Respiro, tanco els ulls: el gran buit blanc em convida a començar com un joc d'atzar. Són diversos els treballs que vaig realitzant al mateix temps. Això em permet reflexionar a posteriori, donant sentit al conjunt.
Un exemple és la sèrie TRAÇOS DEL GEST que va néixer precisament després dels treballs anteriorment citats. El dibuix creix de manera similar a una planta, a un arbre: una línia dibuixada a l'atzar serà l'origen de multitud de traços que a partir d'ella s'estendran per la superfície del paper. Un treball lent, repetitiu, constant… que investiga el moviment del cos en superfícies de diverses mides. Escric:
Sobre el paper, el traç és directe, precís, gestual, repetitiu. A poc a poc, apareix la imatge gràcies a capes obsessives de grafit, que s’escampen per la superfície amb rítmica pulsació, línia rere  línia, capa rere capa. El dibuix creix com ho fa també un ésser viu -com un miracle gairebé imperceptible a simple vista -; creix fins que dic: prou! I aquí, en el paper blanc, queda retingut com una imatge congelada. 
(…)
Capa rere capa, lentament i sense pressa, el meu cos perllonga -dins dels límits d'una tela o d'un paper- els traços d'un gest.

Segueix escrivint Maurice Maillard[3]:
Els blancs preservats del paper són respiració i alè, repòs i poesia. Grafit, però també tinta i pinzell. La grafia es fa més densa, el contrast del negre i el blanc tendeix a dramatitzar la intenció i a inscriure-la en una història de l'art que té en compte l'experiència de mestres moderns. El paisatge neix de les relacions de línies, de taques i de superfícies, més que no d'una voluntat descriptiva que tendiria cap a l'anècdota. 

Altres vegades la pintura regurgita de mi com un vòmit. L'origen és la pena, la tristesa, el dolor produït per la pèrdua o la por a ella. No sé quin serà el resultat final, ni m'importa. Només sé que sorgeix d'una necessitat interior. Revisant en el meu treball vaig recordar un text que vaig escriure ja fa algun temps per a un catàleg d'una exposició a Bilbao. Em van demanar que acompanyés les imatges amb un text i en aquest moment no vaig poder distanciar-me de la meva situació personal. Això va ser el que vaig escriure:

He vessat sobre una tela llàgrimes ascendents, negres, blaves i verdes. Sobre una tela m'he atrevit, com un vòmit, a extreure d'allò més profund de les meves vísceres –i dipositar en ella- el dolor que no puc controlar ni entendre.

Sobre una tela, sobre un paper, el món als meus peus.

És pintant que reafirmo la meva frustració.

És pintant que manifesto la meva mort.
És pintant, només pintant, que dono sentit a la meva vida i és en ella, en la pintura, on reflecteixo la meva imatge i la imatge d'un món sense sentit, vell, cansat i gris.
(Sant Martí d’Empúries 4 d'abril de 1999)

Encara que pot ser que resulti catàrtic –i potser ho sigui en certs moments- la sèrie evoluciona de la mateixa manera: una peça condueix a l'altra. Repetició amb variacions. Petits canvis emocionals que coincideixen amb petites modificacions en l'obra i viceversa, fins que de nou, la sèrie s'esgota per si mateixa. Estudiant el màster d'artteràpia vaig comprendre que aquesta és precisament la fonamentació de l’artteràpia: la creació com a procés de transformació. I vaig entendre de quina manera el treball que vaig realitzar entre el 2008 i 2009 a causa de la mort de la meva mare havia estat un procés artterapèutic. Vaig poder comprovar que una petita transformació en l'obra significava un petit canvi anímic. Em van sorprendre els meus treballs: terra, aigua, peixos i cel, per aquest ordre. Sense decidir per endavant el que pintaria, les obres van fluir de mi com el pas del temps. I a poc a poc, de la solitud negra de la nit, va apuntar tímidament una petita franja de llum entre cel i terra: Ara, clareja.

Aviat seran trenta els anys que porto pintant. Durant tot aquest temps hi ha un company de viatge que sempre m'ha acompanyat: la llibreta d'apunts. És aquí on les idees es van generant i on es fa evident el procés de treball i la seva importància. A poc a poc, dia a dia, any rere any.
La meva manera de treballar és diversa perquè la vida també ho és: processos personals que provoquen canvis, morts d'éssers estimats, trobades inesperades… La vida implica moviment i d'això també en parla la meva pintura. Malgrat treballar per sèries i ser molt diversa l'aparença d’allò pintat, s'observen elements formals que es van repetint: la visió frontal de l'obra (que coincideix amb la revisió de l'espectador); la presència de línies horitzontals i verticals; el color de la paleta…
I sigui el que sigui, el dibuix i la pintura són llenguatges que impliquen una reflexió sobre dues dimensions, els límits de l'espai pictòric i la profunditat en el pla a través de taques de colors o bé línies de diferent gruix. 


[1] Científic primatòleg català (1922 - 2009).
[2] Maurice Maillard. Catàleg  de l’exposició Cahier de Nature. Maison des Arts. Evreux. 2009.
[3] Ídem