SOBRE
EL DIBUIX I ELS DIBUIXOS DE MARINA BERDALET
Això
comença pel full blanc, pel pla i espai circumscrits pels seus límits; pel gest
de la palma o del dors de la mà apreciant el gra o la finor del paper; per la crida
dels llapis, nous o usats i escurçats; pel joc hàbil de la navalla que
esculpeix i afina la punta lliscant de la fusta fina al grafit; per la gamma de
mines disposades a prop, de la més dura a la més suau; pel contacte elàstic i
sensual de la goma, per la negror de la tinta i pels pinzells…
Això
comença pel desig de dibuix, per la fascinació i l’embruix de l’objecte, del
motiu a dibuixar, per l’espera i el silenci necessaris a l’observació.
Això
comença per una intenció –un designi, un desig a transcriure, a transmetre. Com
tota obra, el dibuix té l’origen abans del dibuix.
El
designi és projecció. El dibuix és projecció del desig i de l’observació. És
necessitat d’expressió i de memòria. Cal recordar la llegenda de Dubitade, que
intenta expressar el seu amor al seu estimat i conservar-ne la “presència”
traçant el contorn de la seva ombra projectada sobre el mur abans que parteixi.
Jean-Jacques Rousseau creia en l’amor inventor del dibuix, i Jacques Derrida va
escriure: “...Com si el dibuix fos declaració d’amor destinada a la
invisibilitat de l’altre...”
El
dibuix neix de l’ombra original, és l’origen de les arts, n’és la seva
essència, és essencial.
El dibuix
desitja fixar la presència i l’instant amb justesa, veritat, llibertat i
poesia. Oscil·la entre la fidelitat al model i l’abandonament de les
referències, és formes i signes, esdevindrà escriptura.
El
dibuix és estalviador dels seus mitjans: una superfície i un instrument que
traci, estilet, llapis, pinzell, ploma, bastonet, dit... Però aquesta economia
és una riquesa inesgotable que conjuga i multiplica els suports i les línies,
taques, signes, empremtes, valors i accidents.
Sigui
croquis, esbós preparatori per a una altra tècnica o obra autònoma que afirma
la seva pròpia identitat, el dibuix perdura des dels orígens, adaptant-se a les
fluctuacions pròpies de les èpoques, a la seva cultura i a les seves modes.
Fins fa poc considerat com un art menor, actualment apreciat pels amateurs, manifesta malgrat la seva aparent
modèstia la invariabilitat dels seus mòbils i de la seva necessitat.
Els
dibuixos de Marina Berdalet responen a aquesta necessitat.
Són per
a ella “una prolongació del cos”. El gest repetitiu genera en “capes
obsessives” una imatge “que creix com un ésser vivent”, lentament, sense pressa,
fins al moment en què “la imatge fixada” li és suficient. Aquest lent treball
de repetició, que ella anomena “estructura del gest”, per abstracte que sigui
en la seva realització, no prové pas d’enlloc. Retroba en l’inconscient de
l’artista els espais i paisatges on la grafia de la vegetació es troba amb
extensions d’aigua o de neu, on les corbes es recorden dels turons catalans, on
les ramificacions imiten l’arbre. El format dels dibuixos és a la justa mesura
dels gestos, i el cos s’investeix totalment de la frontalitat del paper. “El
cos és ritme” va escriure Marcelin Pleynet. El traç ritma el pla, genera
l’espai, es fa acariciador o més violent, mai agressiu. Els blancs preservats són
respiració i alè, repòs i poesia. Per avançar més en la seva recerca, Marina
Berdalet canvia el mètode, abandona momentàniament els llapis per la tinta i
els pinzells. La grafia es fa més densa, el contrast del negre i el blanc
tendeix a dramatitzar la intenció i a inscriure-la en una història de l’art que
té en compte l’experiència de mestres moderns. El paisatge neix de les
relacions de línies, de taques i de superfícies, més que no d’una voluntat
descriptiva que tendiria cap a l’anècdota. Són les grans constants del món
visible i la “poètica de l’espai” el que intenten captar els dibuixos de Marina
Berdalet.
No
limitant-se a una visió exclusiva, aquesta artista explora el dibuix en la
diversitat de les seves tècniques i en la pluralitat de les seves opcions.
L’estudi quasi científic de plantes, de les quals segueix quotidianament
l’evolució, des de la germinació fins a l’afebliment, mostra un altre aspecte,
i no dels menors, de la seva creació. Titula aquestes sèries, de més de
quatre-cents dibuixos, “moviments del silenci”. Captar el moviment, el temps
que passa, i fixar l’instant són des de sempre l’ambició del dibuix. Aquí el
moviment és el de la vida, descrit minuciosament. Marina observa dia rere dia,
de vegades d’hora en hora, la progressió ínfima de la línia d’una gemma, el
canvi d’orientació d’una fulla, la corba menys precisa d’un pètal, com es venç
una tija, l’afebliment de les carns. Aquests signes del temps, de
l’envelliment, s’inscriuen com una constatació, com una acta cronogràfica. L’artista,
reclosa en un silenci atent, estableix el diari d’una existència silenciosa.
Aquestes sèries de dibuixos, properes a les anotacions científiques, evoquen
els estudis dels botànics de principis del segle XIX, però sobretot no deixen
de recordar certes pintures del segle dissetè que denunciaven les vanitats del
món i recordaven la brevetat de la vida.
La
recent sèrie “El ventre de la terra”, pintada en homenatge a la seva mare
desapareguda fa poc, prolonga amb gravetat el desig de memòria i de signes
d’amor. En aquesta sèrie la intenció es fa més ombrívola, la tinta imita les
llàgrimes, la terra pesa i l’espai espera la llum, l’arbre –isolat o en grup
ordenat- afirma la permanència del que viu. Aquí, com en la sèrie de paisatges,
el dibuix no és discursiu, abandona la grafia i s’afirma com a pintura. El gest
és viu, lliure o ebri, se sent una urgència, una impaciència per retenir el
temps i amassar la terra mare, aquella en què tot s’origina.
Així,
l’artista reinterpreta incansablement d’obra en obra l’escena originària,
volent retenir l’estimació del que fuig.
Évreux, 2009
Aleix Mataró, Crític d’art LA NATURA
COM A PRETEXT
Avui la pluja i la fresca han sorprès en una setmana
d’intensa calor, amb grans incendis en actiu. A València parlen de més de
50.000 hectàrees. Els nostres néts veuran encara els senyals del foc, i les
nostres memòries els faran imaginar com eren els nostres dies d’avui, amb les
calors, la sequera i el pes d’unes crisis que volen empènyer el nostre món a un
cicle de decadència.
El paisatge de Marina Berdalet pot semblar sec,
esquelètic, desèrtic, però no és mai un terreny estèril. Quan posa el llapis o
el pinzell sobre la superfície copsa la síntesi formal i condueix les seves
composicions cap a un món de memòria i sensacions.
La vida de Berdalet, com la de tots, està feta de
vivències, records, crisis i esperances. Els senyals de la seva experiència es
troben amagats en el seu treball, en el qual tant el tema, com l’estil, com els
materials s’intercalen de forma conscient i prossegueixen un procés que es
remunta als voltants del 1988, quan l’artista recull l’ancora del port de
Belles Arts. Berdalet porta a les seves espatlles tres dècades de treball, a
més d’experiència en l’àmbit docent i una immersió més recent com a agent en la
praxi de l’artteràpia. La seva ment es consolida i encara és modelable.
Berdalet s’expressa bàsicament a través del dibuix i la
pintura de manera paral·lela, a vegades sense solució de continuïtat i sempre
en constant retroalimentació. Cada dibuix o pintura, cada peça, amb les seves
eines i solucions, li serveix per iniciar nous treballs i retornar a la pintura
o al dibuix amb nous elements.
Les sèries abracen tècniques i disciplines, s’allarguen, s’esgoten,
i quan Berdalet les abandona, no s’atura. Com en la
cançó, li pot semblar que cau a terra, però amb els mesos s’adona que torna a
començar. Moguda per un impuls vital, un record, un nou motiu, obre una nova
etapa.
L’artista explica que li agrada deixar-se portar per
l’obra i que aquesta la sorprengui, la cridi a alterar el rumb, a explorar nous
territoris.
En el conjunt de l’obra produïda fins avui, l’artista ha
tocat quatre grans gèneres: el paisatge natural, interiors, bodegons i la
figura humana. El primer és aquell en el qual s’ha estès més. Dintre d’aquest
tema hi ha hagut, en les diverses etapes, una oscil·lació entre la
representació de la realitat existent i la recreació de la naturalesa per
descriure estadis interiors de l’ànima. Berdalet és en bona mesura creadora de
“paisatges interiors”. La seva obra varia entre solucions més exuberants i
barroques o altres propostes més sintètiques i racionals. Berdalet treballa amb
un sentit minimalista del color, amb el fons com a actor important.
Berdalet ha analitzat detalladament el creixement de les
plantes, ha utilitzat la seva estructura per generar noves formes. Ha passat de
superposar capes a estudiar la profunditat. En cada passa, Berdalet arrossega
el seu bagatge i és capaç d’introduir elements nous. El seu discurs no segueix
tant una diagonal o una ziga-zaga, com una espiral.
Actualment passa per una etapa creadora de nous
paisatges, en la qual prenen un paper important els arbres filiformes i els
efectes lumínics. Eixos verticals, l’intel·lecte, amb fons dramàtics, els
sentiments. En els dibuixos destaca l’aprofundiment de les possibilitats dels
blancs, grisos i negres, amb un sentit bastant racional dels degradats. En la
pintura i en els treballs amb tinta hi ha un viatge més cap a explorar el xoc
visual i sensorial de les taques i la matèria de color. De moment no ha esgotat
aquesta línia, que ve després d’una etapa dolorosa en la qual es va deixar
portar per l’atzar dels regalims i la suma de capes i veladures. Un exercici de
matisar i equilibrar, que reprèn altres etapes de la seva obra en què l’interessava
deixar constància de la història del quadre, amb totes les jornades de treball.
L’energia que guia el trànsit a través de temes i
solucions és moltes vegades una preocupació tècnica, les ganes d’experimentar
amb les eines i els materials: l’oli, vernissos, barres de carbonet, llapis,
tintes, aquarel·la, papers i teles. A Berdalet li agraden els formats grans,
els que l’abracen i li permeten deslliurar-hi el gest que portarà el traç.
Darrere l’impuls material hi ha el desig de deixar constància de moments,
emocions i coneixement. Una cosa porta l’altra i de mica en mica recorre el seu
destí.
Centelles, 1 de juliol de 2012
Leonardo de Armas, director de cinema
Marina és una artista difícil de classificar. De sòlida formació acadèmica, a més de dotada per llançar-se en qualsevol direcció estilística, no especula, però, amb l'art. No busca una forma, un estil, un seient al saló de la fama. El seu treball artístic sorgeix d’allò vital, és la seva lava interior, aflora per si sol. Les seves diverses èpoques creatives no són consecutives, són paral·leles. Tota la seva obra és un llibre d'instruccions, una invitació perquè vagis a buscar-la, un joc adolescent en un laberint. La seva obra està obsessivament datada i comentada en clau per ella mateixa. És un mapa pel qual arribes fins a la seva infantesa. Un cop allà, no pots evitar prendre-la de la mà, i des d'allà, remuntar riu amunt, travessant els seus dibuixos al natural, espirituals i silenciosos, plataners sense arrels, ni fulles, ni fruits, bodegons amb fruits lluents, capvespres daurats, blaus, negres, catacumbes habitades per ocells negres penjats, sexes engabiats, cubs des d'on s'accedeix al món a través d'una petita finestra. Dibuixos abstractes executats amb els ulls tancats, o amb els ulls oberts, sense mirar el paper, línies en moviment, una mena de còpula entre el seu costat tendre i el seu costat sensual, com aquest dibuix-times line del naixement, esplendor i mort d'una flor.
Maig 2019
Aleix Mataró, Crític d’art
Manresa/ Centelles. Relacionar la pintura i la poesia és un exercici que sol ser fèrtil en idees, si un i altre provenen d’ànimes prou sensibles. La pintora i dibuixant Marina Berdalet i el poeta Valentí Parcerisa van decidir fa un temps de fer un projecte junts, creuant-se obres amb la intenció de mirar, llegir i fer obra nova. Finalment la proposta veu la llum a l’Espai 7 d’El Casino de Manresa, dintre els actes dedicats al dia mundial de la poesia, que serà el proper 21 de març.
Les pintures, sense cartel·les, es mostren al costat d’un poema. Un o altre ha estat font d’inspiració. Podríem pensar que les pintures més velles han generat poemes i que l’obra més recent s’ha basat en els versos, però hi ha força obra nova, fet que suggereix que han treballat el projecte en els últims mesos i setmanes. De fet hi ha una obra que encara es pot completar, com veiem en el dibuix d’unes plantes que l’artista encara pot seguir.
De la Marina Berdalet es mostren força obres i tot i que n’hi ha que tenen alguns anys, com hem comentat, n’hi ha força de recents. Unes i altres, inclús amb les noves, permeten revisar grans etapes de l’artista, alguns que semblava que havia deixat endarrere com els dibuixos de traços del gest o el dibuix naturalista i minuciós de plantes en creixement. Les pintures que formen com un fris al fons de la sala són l’últim exemple de l’etapa actual en que fa com palimsests de taques blanques amb el taquejat d’aparença atzarós que recorden els plataners que donen la benvinguda a l’Estany, que és on viu l’artista.
Valentí Parcerisa és autor de quatre llibres “Homenatge” del 1976, “Rocs de fona” del 1986, “A contrallum” del 2006 i “Amor núvol” del 2014.
En la inauguració els dos creadors van dir que havien trobat el nexe comú en la naturalesa. Però hi ha molta referència als mons interiors i a la mateixa pintura i poesia, ja que tots dos parlen molt i realment en la seva obra es preocupen per cercar una mirada particular.
Això es comença a veure en el dibuix de traços del gest en que Berdalet reprèn el treball de línies sobreposades que fa seguint la intuïció, sense cap idea global. Hi trobem el següent poema: Manuscrit,/ el moment viu/ de la inspiració/ El batec del cor/i el pols de la ma/ que el recull./ Negre sobre blanc/ es perfila un paisatge/ de paraules.
O en el quadre de palimsests blancs, que s’endevina un estol d’ocells, on el poeta escriu: Les paraules són fetes per a volar/ i s’enfilen i miren d’ordenar-se/ per emprendre el seu viatge./ Com els escauen/ els horitzons a les paraules!/ Per lluny que volin/ sempre les tempten des de més enllà!
En el primer díptic del fons amb el camí de plataners, el poeta hi escriu: En mirar/ se m’eixample la mirada/ i els paisatges se’m fan grans/ i amples els gestos/ que em calen per dir-los.
Completen l’exposició dos vídeos. “Interiors” gravat per Albert Palomar amb coreografies de Laura Bataller i “Laberint”, un vídeo de Leonardo de Armas basat en les obres de la Marina Berdalet. L’exposició es podrà veure fins el 31 de març. El dia 21 es farà un acte de dansa inspirada en les pintures i la poesia a càrrec de Laura Bataller. El dia 23 alumnes de percussió del Conservatori de Manresa faran la seva intepretació de les obres.
Comentaris