De quina manera comença tot?
L'origen és una línia traçada amb el llapis o el pinzell sobre el gran buit blanc, o una taca de tinta que rellisca per la superfície buscant el seu recorregut.
Hi ha ocasions en les quals sé per endavant què passarà. Aparentment no hi ha sorpresa: atrapo la llum que entra per la finestra de la meva habitació a les 11.35 a.m, detallo el moment concret del creixement d'una flor, represento la imatge d'un objecte i l'ombra que defineix el plànol vertical o horitzontal de la tela… Pintar i estar allí present, observar, escoltar, absorbir, viure el moment al costat de… Una peça porta a l'altra, variacions amb repetició fins que la sèrie s'esgota per si mateixa. El temps no importa: un mes, un any, més…
Em vaig sorprendre plantant bulbs de tot tipus i esperant al fet que la naturalesa fes el seu cicle. Així doncs, vaig plantar un bulb de tulipa, 2 narcissos, 1 jacint, 4 lliris africans, llavors de flor de roca, tabac, brots d’ hortènsia, 1 pinya, 2 Crocus sp., 6 granes de llimona, i vaig fer fitxes que recollien dates de plantació, dia i hora de cadascun dels dibuixos realitzats, mesura i dies d'observació transcorreguts. Vaig seguir també el cicle d'una Crassula sp., d'una flor de Zygocactus truncatus, d'una Hippeastrum sp. i d'unes Llàgrimes de la Verge.
Maurice Maillard [2] va escriure el següent sobre el meu treball: Observar dia a dia, hora a hora, la progressió ínfima de la línia d'una gemma, el canvi d'orientació d'una fulla, la corba més o menys precisa d'un pètal, com es venç la tija, el debilitament de les carns. Signes del temps, de l'envelliment, s'inscriuen com una constatació. Reclosa en un silenci atent, escric el diari del meu temps a través del temps d'un altre ésser viu.
En altres ocasions no hi ha reflexió prèvia. El punt de partida pot ser una sensació o una intervenció sobre el suport sense pretendre trobar, a priori, res en concret. L'expectativa és gran perquè em manté en diferents fases de tensió. Respiro, tanco els ulls: el gran buit blanc em convida a començar com un joc d'atzar. Són diversos els treballs que vaig realitzant al mateix temps. Això em permet reflexionar a posteriori, donant sentit al conjunt.
Capa rere capa, lentament i sense pressa, el meu cos perllonga -dins dels límits d'una tela o d'un paper- els traços d'un gest.
Aleix Mataró, Crític d’art LA NATURA COM A PRETEXT
Aleix Mataró, Crític d’art
Manresa/ Centelles. Relacionar la pintura i la poesia és un exercici que sol ser fèrtil en idees, si un i altre provenen d’ànimes prou sensibles. La pintora i dibuixant Marina Berdalet i el poeta Valentí Parcerisa van decidir fa un temps de fer un projecte junts, creuant-se obres amb la intenció de mirar, llegir i fer obra nova. Finalment la proposta veu la llum a l’Espai 7 d’El Casino de Manresa, dintre els actes dedicats al dia mundial de la poesia, que serà el proper 21 de març.
Les pintures, sense cartel·les, es mostren al costat d’un poema. Un o altre ha estat font d’inspiració. Podríem pensar que les pintures més velles han generat poemes i que l’obra més recent s’ha basat en els versos, però hi ha força obra nova, fet que suggereix que han treballat el projecte en els últims mesos i setmanes. De fet hi ha una obra que encara es pot completar, com veiem en el dibuix d’unes plantes que l’artista encara pot seguir.
De la Marina Berdalet es mostren força obres i tot i que n’hi ha que tenen alguns anys, com hem comentat, n’hi ha força de recents. Unes i altres, inclús amb les noves, permeten revisar grans etapes de l’artista, alguns que semblava que havia deixat endarrere com els dibuixos de traços del gest o el dibuix naturalista i minuciós de plantes en creixement. Les pintures que formen com un fris al fons de la sala són l’últim exemple de l’etapa actual en que fa com palimsests de taques blanques amb el taquejat d’aparença atzarós que recorden els plataners que donen la benvinguda a l’Estany, que és on viu l’artista.
Valentí Parcerisa és autor de quatre llibres “Homenatge” del 1976, “Rocs de fona” del 1986, “A contrallum” del 2006 i “Amor núvol” del 2014.
Això es comença a veure en el dibuix de traços del gest en que Berdalet reprèn el treball de línies sobreposades que fa seguint la intuïció, sense cap idea global. Hi trobem el següent poema: Manuscrit,/ el moment viu/ de la inspiració/ El batec del cor/i el pols de la ma/ que el recull./ Negre sobre blanc/ es perfila un paisatge/ de paraules.
O en el quadre de palimsests blancs, que s’endevina un estol d’ocells, on el poeta escriu: Les paraules són fetes per a volar/ i s’enfilen i miren d’ordenar-se/ per emprendre el seu viatge./ Com els escauen/ els horitzons a les paraules!/ Per lluny que volin/ sempre les tempten des de més enllà!
En el primer díptic del fons amb el camí de plataners, el poeta hi escriu: En mirar/ se m’eixample la mirada/ i els paisatges se’m fan grans/ i amples els gestos/ que em calen per dir-los.
Completen l’exposició dos vídeos. “Interiors” gravat per Albert Palomar amb coreografies de Laura Bataller i “Laberint”, un vídeo de Leonardo de Armas basat en les obres de la Marina Berdalet. L’exposició es podrà veure fins el 31 de març. El dia 21 es farà un acte de dansa inspirada en les pintures i la poesia a càrrec de Laura Bataller. El dia 23 alumnes de percussió del Conservatori de Manresa faran la seva intepretació de les obres.
Comentaris