ESCRITS sobre la meva pintura



Marina Berdalet 
Encara que he treballat esporàdicament amb altres materials, puc dir que la pintura i el dibuix han estat presents des que jo recordi. Mirant el món amb ulls de pintora he trobat un tema en qualsevol racó, en qualsevol rostre, en un simple objecte, en el creixement d'una flor…. Mirant el món amb ulls de pintora em mantinc a l'aguait de les coses per poder “veure” més enllà de la superfície. Crec que de vegades m'ha ajudat a posar un cert ordre en el caos que m'envolta. I també a posar un cert ordre en mi mateixa. 

De quina manera comença tot? 
Sola, en el taller, en “el meu” taller, en el meu espai, aquí tot és possible. Travesso el llindar de la porta i em re-trobo. Acceptació –o no- de mi mateixa a través de la meva obra.
Deixar parlar a la tela. Escoltar el paper. Respirar profundament…

L'origen és una línia traçada amb el llapis o el pinzell sobre el gran buit blanc, o una taca de tinta que rellisca per la superfície buscant el seu recorregut. 

Hi ha ocasions en les quals sé per endavant què passarà. Aparentment no hi ha sorpresa: atrapo la llum que entra per la finestra de la meva habitació a les 11.35 a.m, detallo el moment concret del creixement d'una flor, represento la imatge d'un objecte i l'ombra que defineix el plànol vertical o horitzontal de la tela… Pintar i estar allí present, observar, escoltar, absorbir, viure el moment al costat de… Una peça porta a l'altra, variacions amb repetició fins que la sèrie s'esgota per si mateixa. El temps no importa: un mes, un any, més…
Posaré un exemple. Entre 1997 i 2000, vaig realitzar una sèrie d'aproximadament 400 dibuixos, estudis de plantes i flors que vaig titular MOVIMENTS DEL SILENCI. Dibuixos minuciosos realitzats a escala real, gairebé científics, em van absorbir de tal manera que durant gairebé dos anys seguits no vaig poder fer pauses per no perdre el procés de treball. Vaig escriure el següent:

Em vaig sorprendre plantant bulbs de tot tipus i esperant al fet que la naturalesa fes el seu cicle. Així doncs, vaig plantar un bulb de tulipa, 2 narcissos, 1 jacint, 4 lliris africans, llavors de flor de roca, tabac, brots d’ hortènsia, 1 pinya, 2 Crocus sp., 6 granes de llimona, i vaig fer fitxes que recollien dates de plantació, dia i hora de cadascun dels dibuixos realitzats, mesura i dies d'observació transcorreguts. Vaig seguir també el cicle d'una Crassula sp., d'una flor de Zygocactus truncatus, d'una Hippeastrum sp. i d'unes Llàgrimes de la Verge.
Em vaig trobar doncs, observant dia després de dia, els moviments d'allò que silenciosament creix, al seu ritme, sense pressa. Les plantes marcaven el moment concret de dibuixar-les: dia a dia i de vegades, hora a hora. En ocasions, en concloure una sessió, un petit moviment de la planta convertia el meu dibuix en un temps passat. En qüestió de minuts, una flor evidenciava el seu naixement o la seva mort.
El dia i l'hora dels dibuixos daten també uns moments concrets de la meva pròpia vida. Per mitjà del cicle de les plantes deixo constància de la fragilitat del pas del temps: el dibuix ens fa conèixer una realitat efímera que ja no és.

Hi ha qui opinava que el mateix treball realitzat amb fotografia hagués estat més fàcil, efectiu i més fidel a la realitat. Això últim potser sí, però sens dubte no és el mateix. En la pel·lícula de Víctor Erice El sol del membrillo, el pintor Antonio López desitja pintar la llum que l'arbre del seu jardí rep en un moment molt concret del dia. Fracassa en el seu intent: un dia per vent, un altre per pluja o falta de sol. Un visitant li pregunta per què no realitza una fotografia i acaba l'obra en el taller. Antonio López li respondrà que l'important no és el quadre en si mateix sinó el moment en què està al costat del codony: el color, l'olor, la llum, el vent i el so dels ocells. En la meva sèrie de Moviments del silenci, el llapis pot modular la línia, incidir en aquella fulla, en aquell pètal que està més proper a mi. Observar la planta i dibuixar és tenir accés al coneixement d'una manera íntima, fràgil. És com si descrivís la vida minuciosament. Jordi Sabater Pi deia: per dibuixar cal observar; si observes coneixes, si coneixes estimes, si estimes protegeixes.[1]

Maurice Maillard [2] va escriure el següent sobre el meu treball: Observar dia a dia, hora a hora, la progressió ínfima de la línia d'una gemma, el canvi d'orientació d'una fulla, la corba més o menys precisa d'un pètal, com es venç la tija, el debilitament de les carns. Signes del temps, de l'envelliment, s'inscriuen com una constatació. Reclosa en un silenci atent, escric el diari del meu temps a través del temps d'un altre ésser viu. 

En altres ocasions no hi ha reflexió prèvia. El punt de partida pot ser una sensació o una intervenció sobre el suport sense pretendre trobar, a priori, res en concret. L'expectativa és gran perquè em manté en diferents fases de tensió. Respiro, tanco els ulls: el gran buit blanc em convida a començar com un joc d'atzar. Són diversos els treballs que vaig realitzant al mateix temps. Això em permet reflexionar a posteriori, donant sentit al conjunt.
Un exemple és la sèrie TRAÇOS DEL GEST que va néixer precisament després dels treballs anteriorment citats. El dibuix creix de manera similar a una planta, a un arbre: una línia dibuixada a l'atzar serà l'origen de multitud de traços que a partir d'ella s'estendran per la superfície del paper. Un treball lent, repetitiu, constant… que investiga el moviment del cos en superfícies de diverses mides. Escric:
Sobre el paper, el traç és directe, precís, gestual, repetitiu. A poc a poc, apareix la imatge gràcies a capes obsessives de grafit, que s’escampen per la superfície amb rítmica pulsació, línia rere  línia, capa rere capa. El dibuix creix com ho fa també un ésser viu -com un miracle gairebé imperceptible a simple vista -; creix fins que dic: prou! I aquí, en el paper blanc, queda retingut com una imatge congelada. 
(…)
Capa rere capa, lentament i sense pressa, el meu cos perllonga -dins dels límits d'una tela o d'un paper- els traços d'un gest.

Segueix escrivint Maurice Maillard[3]:
Els blancs preservats del paper són respiració i alè, repòs i poesia. Grafit, però també tinta i pinzell. La grafia es fa més densa, el contrast del negre i el blanc tendeix a dramatitzar la intenció i a inscriure-la en una història de l'art que té en compte l'experiència de mestres moderns. El paisatge neix de les relacions de línies, de taques i de superfícies, més que no d'una voluntat descriptiva que tendiria cap a l'anècdota. 

Altres vegades la pintura regurgita de mi com un vòmit. L'origen és la pena, la tristesa, el dolor produït per la pèrdua o la por a ella. No sé quin serà el resultat final, ni m'importa. Només sé que sorgeix d'una necessitat interior. Revisant en el meu treball vaig recordar un text que vaig escriure ja fa algun temps per a un catàleg d'una exposició a Bilbao. Em van demanar que acompanyés les imatges amb un text i en aquest moment no vaig poder distanciar-me de la meva situació personal. Això va ser el que vaig escriure:

He vessat sobre una tela llàgrimes ascendents, negres, blaves i verdes. Sobre una tela m'he atrevit, com un vòmit, a extreure d'allò més profund de les meves vísceres –i dipositar en ella- el dolor que no puc controlar ni entendre.

Sobre una tela, sobre un paper, el món als meus peus.

És pintant que reafirmo la meva frustració.

És pintant que manifesto la meva mort.
És pintant, només pintant, que dono sentit a la meva vida i és en ella, en la pintura, on reflecteixo la meva imatge i la imatge d'un món sense sentit, vell, cansat i gris.
(Sant Martí d’Empúries 4 d'abril de 1999)

Encara que pot ser que resulti catàrtic –i potser ho sigui en certs moments- la sèrie evoluciona de la mateixa manera: una peça condueix a l'altra. Repetició amb variacions. Petits canvis emocionals que coincideixen amb petites modificacions en l'obra i viceversa, fins que de nou, la sèrie s'esgota per si mateixa. Estudiant el màster d'artteràpia vaig comprendre que aquesta és precisament la fonamentació de l’artteràpia: la creació com a procés de transformació. I vaig entendre de quina manera el treball que vaig realitzar entre el 2008 i 2009 a causa de la mort de la meva mare havia estat un procés artterapèutic. Vaig poder comprovar que una petita transformació en l'obra significava un petit canvi anímic. Em van sorprendre els meus treballs: terra, aigua, peixos i cel, per aquest ordre. Sense decidir per endavant el que pintaria, les obres van fluir de mi com el pas del temps. I a poc a poc, de la solitud negra de la nit, va apuntar tímidament una petita franja de llum entre cel i terra: Ara, clareja.
Ja en son més de trenta els anys que porto pintant. Durant tot aquest temps hi ha un company de viatge que sempre m'ha acompanyat: la llibreta d'apunts. És aquí on les idees es van generant i on es fa evident el procés de treball i la seva importància. A poc a poc, dia a dia, any rere any.
La meva manera de treballar és diversa perquè la vida també ho és: processos personals que provoquen canvis, morts d'éssers estimats, trobades inesperades… La vida implica moviment i d'això també en parla la meva pintura. Malgrat treballar per sèries i ser molt diversa l'aparença d’allò pintat, s'observen elements formals que es van repetint: la visió frontal de l'obra (que coincideix amb la revisió de l'espectador); la presència de línies horitzontals i verticals; el color de la paleta…
I sigui el que sigui, el dibuix i la pintura són llenguatges que impliquen una reflexió sobre dues dimensions, els límits de l'espai pictòric i la profunditat en el pla a través de taques de colors o bé línies de diferent gruix. 


[1] Científic primatòleg català (1922 - 2009).
[2] Maurice Maillard. Catàleg  de l’exposició Cahier de Nature. Maison des Arts. Evreux. 2009.
[3] Ídem


SOBRE EL DIBUIX I ELS DIBUIXOS DE MARINA BERDALET  

        Això comença pel full blanc, pel pla i espai circumscrits pels seus límits; pel gest de la palma o del dors de la mà apreciant el gra o la finor del paper; per la crida dels llapis, nous o usats i escurçats; pel joc hàbil de la navalla que esculpeix i afina la punta lliscant de la fusta fina al grafit; per la gamma de mines disposades a prop, de la més dura a la més suau; pel contacte elàstic i sensual de la goma, per la negror de la tinta i pels pinzells…
        Això comença pel desig de dibuix, per la fascinació i l’embruix de l’objecte, del motiu a dibuixar, per l’espera i el silenci necessaris a l’observació.
       Això comença per una intenció –un designi, un desig a transcriure, a transmetre. Com tota obra, el dibuix té l’origen abans del dibuix.
      El designi és projecció. El dibuix és projecció del desig i de l’observació. És necessitat d’expressió i de memòria. Cal recordar la llegenda de Dubitade, que intenta expressar el seu amor al seu estimat i conservar-ne la “presència” traçant el contorn de la seva ombra projectada sobre el mur abans que parteixi. Jean-Jacques Rousseau creia en l’amor inventor del dibuix, i Jacques Derrida va escriure: “...Com si el dibuix fos declaració d’amor destinada a la invisibilitat de l’altre...”
      El dibuix neix de l’ombra original, és l’origen de les arts, n’és la seva essència, és essencial.
     El dibuix desitja fixar la presència i l’instant amb justesa, veritat, llibertat i poesia. Oscil·la entre la fidelitat al model i l’abandonament de les referències, és formes i signes, esdevindrà escriptura.
     El dibuix és estalviador dels seus mitjans: una superfície i un instrument que traci, estilet, llapis, pinzell, ploma, bastonet, dit... Però aquesta economia és una riquesa inesgotable que conjuga i multiplica els suports i les línies, taques, signes, empremtes, valors i accidents.
     Sigui croquis, esbós preparatori per a una altra tècnica o obra autònoma que afirma la seva pròpia identitat, el dibuix perdura des dels orígens, adaptant-se a les fluctuacions pròpies de les èpoques, a la seva cultura i a les seves modes. Fins fa poc considerat com un art menor, actualment apreciat pels amateurs, manifesta malgrat la seva aparent modèstia la invariabilitat dels seus mòbils i de la seva necessitat.
       Els dibuixos de Marina Berdalet responen a aquesta necessitat.
     Són per a ella “una prolongació del cos”. El gest repetitiu genera en “capes obsessives” una imatge “que creix com un ésser vivent”, lentament, sense pressa, fins al moment en què “la imatge fixada” li és suficient. Aquest lent treball de repetició, que ella anomena “estructura del gest”, per abstracte que sigui en la seva realització, no prové pas d’enlloc. Retroba en l’inconscient de l’artista els espais i paisatges on la grafia de la vegetació es troba amb extensions d’aigua o de neu, on les corbes es recorden dels turons catalans, on les ramificacions imiten l’arbre. El format dels dibuixos és a la justa mesura dels gestos, i el cos s’investeix totalment de la frontalitat del paper. “El cos és ritme” va escriure Marcelin Pleynet. El traç ritma el pla, genera l’espai, es fa acariciador o més violent, mai agressiu. Els blancs preservats són respiració i alè, repòs i poesia. Per avançar més en la seva recerca, Marina Berdalet canvia el mètode, abandona momentàniament els llapis per la tinta i els pinzells. La grafia es fa més densa, el contrast del negre i el blanc tendeix a dramatitzar la intenció i a inscriure-la en una història de l’art que té en compte l’experiència de mestres moderns. El paisatge neix de les relacions de línies, de taques i de superfícies, més que no d’una voluntat descriptiva que tendiria cap a l’anècdota. Són les grans constants del món visible i la “poètica de l’espai” el que intenten captar els dibuixos de Marina Berdalet.
       No limitant-se a una visió exclusiva, aquesta artista explora el dibuix en la diversitat de les seves tècniques i en la pluralitat de les seves opcions. L’estudi quasi científic de plantes, de les quals segueix quotidianament l’evolució, des de la germinació fins a l’afebliment, mostra un altre aspecte, i no dels menors, de la seva creació. Titula aquestes sèries, de més de quatre-cents dibuixos, “moviments del silenci”. Captar el moviment, el temps que passa, i fixar l’instant són des de sempre l’ambició del dibuix. Aquí el moviment és el de la vida, descrit minuciosament. Marina observa dia rere dia, de vegades d’hora en hora, la progressió ínfima de la línia d’una gemma, el canvi d’orientació d’una fulla, la corba menys precisa d’un pètal, com es venç una tija, l’afebliment de les carns. Aquests signes del temps, de l’envelliment, s’inscriuen com una constatació, com una acta cronogràfica. L’artista, reclosa en un silenci atent, estableix el diari d’una existència silenciosa. Aquestes sèries de dibuixos, properes a les anotacions científiques, evoquen els estudis dels botànics de principis del segle XIX, però sobretot no deixen de recordar certes pintures del segle dissetè que denunciaven les vanitats del món i recordaven la brevetat de la vida.
        La recent sèrie “El ventre de la terra”, pintada en homenatge a la seva mare desapareguda fa poc, prolonga amb gravetat el desig de memòria i de signes d’amor. En aquesta sèrie la intenció es fa més ombrívola, la tinta imita les llàgrimes, la terra pesa i l’espai espera la llum, l’arbre –isolat o en grup ordenat- afirma la permanència del que viu. Aquí, com en la sèrie de paisatges, el dibuix no és discursiu, abandona la grafia i s’afirma com a pintura. El gest és viu, lliure o ebri, se sent una urgència, una impaciència per retenir el temps i amassar la terra mare, aquella en què tot s’origina.
       Així, l’artista reinterpreta incansablement d’obra en obra l’escena originària, volent retenir l’estimació del que fuig.

 Évreux, 2009



Aleix Mataró, Crític d’art  LA NATURA COM A PRETEXT

     Avui la pluja i la fresca han sorprès en una setmana d’intensa calor, amb grans incendis en actiu. A València parlen de més de 50.000 hectàrees. Els nostres néts veuran encara els senyals del foc, i les nostres memòries els faran imaginar com eren els nostres dies d’avui, amb les calors, la sequera i el pes d’unes crisis que volen empènyer el nostre món a un cicle de decadència. 
    El paisatge de Marina Berdalet pot semblar sec, esquelètic, desèrtic, però no és mai un terreny estèril. Quan posa el llapis o el pinzell sobre la superfície copsa   la síntesi formal i condueix les seves composicions cap a un món de memòria i sensacions.
    La vida de Berdalet, com la de tots, està feta de vivències, records, crisis i esperances. Els senyals de la seva experiència es troben amagats en el seu treball, en el qual tant el tema, com l’estil, com els materials s’intercalen de forma conscient i prossegueixen un procés que es remunta als voltants del 1988, quan l’artista recull l’ancora del port de Belles Arts. Berdalet porta a les seves espatlles tres dècades de treball, a més d’experiència en l’àmbit docent i una immersió més recent com a agent en la praxi de l’artteràpia. La seva ment es consolida i encara és modelable.
    Berdalet s’expressa bàsicament a través del dibuix i la pintura de manera paral·lela, a vegades sense solució de continuïtat i sempre en constant retroalimentació. Cada dibuix o pintura, cada peça, amb les seves eines i solucions, li serveix per iniciar nous treballs i retornar a la pintura o al dibuix amb nous elements.
    Les sèries abracen tècniques i disciplines, s’allarguen, s’esgoten, i quan Berdalet les abandona, no s’atura. Com en la cançó, li pot semblar que cau a terra, però amb els mesos s’adona que torna a començar. Moguda per un impuls vital, un record, un nou motiu, obre una nova etapa.
    L’artista explica que li agrada deixar-se portar per l’obra i que aquesta la sorprengui, la cridi a alterar el rumb, a explorar nous territoris.
    En el conjunt de l’obra produïda fins avui, l’artista ha tocat quatre grans gèneres: el paisatge natural, interiors, bodegons i la figura humana. El primer és aquell en el qual s’ha estès més. Dintre d’aquest tema hi ha hagut, en les diverses etapes, una oscil·lació entre la representació de la realitat existent i la recreació de la naturalesa per descriure estadis interiors de l’ànima. Berdalet és en bona mesura creadora de “paisatges interiors”. La seva obra varia entre solucions més exuberants i barroques o altres propostes més sintètiques i racionals. Berdalet treballa amb un sentit minimalista del color, amb el fons com a actor important.
    Berdalet ha analitzat detalladament el creixement de les plantes, ha utilitzat la seva estructura per generar noves formes. Ha passat de superposar capes a estudiar la profunditat. En cada passa, Berdalet arrossega el seu bagatge i és capaç d’introduir elements nous. El seu discurs no segueix tant una diagonal o una ziga-zaga, com una espiral.
    Actualment passa per una etapa creadora de nous paisatges, en la qual prenen un paper important els arbres filiformes i els efectes lumínics. Eixos verticals, l’intel·lecte, amb fons dramàtics, els sentiments. En els dibuixos destaca l’aprofundiment de les possibilitats dels blancs, grisos i negres, amb un sentit bastant racional dels degradats. En la pintura i en els treballs amb tinta hi ha un viatge més cap a explorar el xoc visual i sensorial de les taques i la matèria de color. De moment no ha esgotat aquesta línia, que ve després d’una etapa dolorosa en la qual es va deixar portar per l’atzar dels regalims i la suma de capes i veladures. Un exercici de matisar i equilibrar, que reprèn altres etapes de la seva obra en què l’interessava deixar constància de la història del quadre, amb totes les jornades de treball.  
    L’energia que guia el trànsit a través de temes i solucions és moltes vegades una preocupació tècnica, les ganes d’experimentar amb les eines i els materials: l’oli, vernissos, barres de carbonet, llapis, tintes, aquarel·la, papers i teles. A Berdalet li agraden els formats grans, els que l’abracen i li permeten deslliurar-hi el gest que portarà el traç. Darrere l’impuls material hi ha el desig de deixar constància de moments, emocions i coneixement. Una cosa porta l’altra i de mica en mica recorre el seu destí.

Centelles, 1 de juliol de 2012






Leonardo de Armas, director de cinema
Marina és una artista difícil de classificar. De sòlida formació acadèmica, a més de dotada per llançar-se en qualsevol direcció estilística, no especula, però, amb l'art. No busca una forma, un estil, un seient al saló de la fama. El seu treball artístic sorgeix d’allò vital, és la seva lava interior, aflora per si sol. Les seves diverses èpoques creatives no són consecutives, són paral·leles. Tota la seva obra és un llibre d'instruccions, una invitació perquè vagis a buscar-la, un joc adolescent en un laberint. La seva obra està obsessivament datada i comentada en clau per ella mateixa. És un mapa pel qual arribes fins a la seva infantesa. Un cop allà, no pots evitar prendre-la de la mà, i des d'allà, remuntar riu amunt, travessant els seus dibuixos al natural, espirituals i silenciosos, plataners sense arrels, ni fulles, ni fruits, bodegons amb fruits lluents, capvespres daurats, blaus, negres, catacumbes habitades per ocells negres penjats, sexes engabiats, cubs des d'on s'accedeix al món a través d'una petita finestra. Dibuixos abstractes executats amb els ulls tancats, o amb els ulls oberts, sense mirar el paper, línies en moviment, una mena de còpula entre el seu costat tendre i el seu costat sensual, com aquest dibuix-times line del naixement, esplendor i mort d'una flor.
Maig 2019


Aleix Mataró, Crític d’art  

Manresa/ Centelles. Relacionar la pintura i la poesia és un exercici que sol ser fèrtil en idees, si un i altre provenen d’ànimes prou sensibles. La pintora i dibuixant Marina Berdalet i el poeta Valentí Parcerisa van decidir fa un temps de fer un projecte junts, creuant-se obres amb la intenció de mirar, llegir i fer obra nova. Finalment la proposta veu la llum a l’Espai 7 d’El Casino de Manresa, dintre els actes dedicats al dia mundial de la poesia, que serà el proper 21 de març.

Les pintures, sense cartel·les, es mostren al costat d’un poema. Un o altre ha estat font d’inspiració. Podríem pensar que les pintures més velles han generat poemes i que l’obra més recent s’ha basat en els versos, però hi ha força obra nova, fet que suggereix que han treballat el projecte en els últims mesos i setmanes. De fet hi ha una obra que encara es pot completar, com veiem en el dibuix d’unes plantes que l’artista encara pot seguir.

De la Marina Berdalet es mostren força obres i tot i que n’hi ha que tenen alguns anys, com hem comentat, n’hi ha força de recents. Unes i altres, inclús amb les noves, permeten revisar grans etapes de l’artista, alguns que semblava que havia deixat endarrere com els dibuixos de traços del gest o el dibuix naturalista i minuciós de plantes en creixement. Les pintures que formen com un fris al fons de la sala són l’últim exemple de l’etapa actual  en que fa com palimsests de taques blanques amb el taquejat d’aparença atzarós que recorden els plataners que donen la benvinguda a l’Estany, que és on viu l’artista.

Valentí Parcerisa és autor de quatre llibres “Homenatge” del 1976, “Rocs de fona” del 1986, “A contrallum” del 2006 i “Amor núvol” del 2014.

En la inauguració els dos creadors van dir que havien trobat el nexe comú en la naturalesa. Però  hi ha molta referència als mons interiors i a la mateixa pintura i poesia,  ja que tots dos parlen molt i realment en la seva obra es preocupen per cercar una mirada particular.

Això es comença a veure en el dibuix de traços del gest en que Berdalet reprèn el treball de línies sobreposades que fa seguint la intuïció, sense cap idea global. Hi trobem el següent poema: Manuscrit,/ el moment viu/ de la inspiració/ El batec del cor/i el pols de la ma/ que el recull./ Negre sobre blanc/ es perfila un paisatge/ de paraules.

O en el quadre de palimsests blancs, que s’endevina un estol d’ocells, on el poeta escriu: Les paraules són fetes per a volar/ i s’enfilen i miren d’ordenar-se/ per emprendre el seu viatge./ Com els escauen/ els horitzons a les paraules!/ Per lluny que volin/ sempre les tempten des de més enllà!

En el primer díptic del fons amb el camí de plataners, el poeta hi escriu: En mirar/ se m’eixample la mirada/ i els paisatges se’m fan grans/ i amples els gestos/ que em calen per dir-los.

Completen l’exposició dos vídeos. “Interiors” gravat per Albert Palomar amb coreografies de Laura Bataller i “Laberint”, un vídeo de Leonardo de Armas basat en les obres de la Marina Berdalet.  L’exposició es podrà veure fins el 31 de març. El dia 21 es farà un acte de dansa inspirada en les pintures i la poesia a càrrec de Laura Bataller. El dia 23 alumnes de percussió  del Conservatori de Manresa faran la seva intepretació de les obres.


Comentaris